A vegades
les nostres ferides d'infància
se tornen obrir.
No ho hem vist venir i ja les tenim aquí, rajant com el primer dia.
I intentam arrecerar-nos davall qualsevol cosa que ens serveixi d'aixoplug.
Cercam recer davall una teulada
per molt petit que tengui el voladís.
Quedam allà, desitjant
que l'esquerda no se faci més gran,
que els trossos de dolor
no ens caiguin damunt.
I compareix la por, la desesperació,
la solitud, la tristesa,
la ràbia, la confusió ...
i oblidam
que ja no som aquell nin, aquella nina,
que vàrem ser.
Oblidam que som persones adultes
amb més eines i més llibertat
de la que teníem en aquell moment.
I si ho oblidam no les podem fer servir.
Convé recordar-mos que encara que les ferides d'infància siguin fondes,
d'adults les podem guarir.
Potser podem començar
acollint aquell infantó que les va patir.