A vegades mos desconnectam.
Moltes d'elles per necessitat, sobretot quan som infants i tenim poques eines a l'abast.
Mos desconnectam del nostre cor
per protegir-nos
d'una possible sobrecàrrega de dolor.
És un recurs vàlid en aquell moment.
És el recurs que tenim.
El que mos ajuda a sobreviure.
Benvinguda sigui aquesta capacitat.
I què passa quan tornam grans ?
Més vegades de les que voldríem
continuam igual.
I anam coixos per la vida.
Ignoram el bategar del nostre cor.
No sabem ni com el podem escoltar.
Mos pensam que aquesta és la vida
a la que podem aspirar.
I seguim, només, sobrevivint.
I si provam a tornar-nos connectar ?