La por mata.
No vos explic res de nou.
La por mos mata.
Ja ho he dit.
La por me mata.
Això ha sonat una mica més a prop.
Ahir vaig anar al teatre i vaig veure morir de por.
Era una obra de teatre. La mort no era meva. La por tampoc.
O si.
Jo puc ser en Tomeu i tenir por. Por dels altres, por de jo.
Jo puc amagar-me per por.
Jo puc deixar que la por me comandi, que m'arraconi al fons del pou sec.
Jo puc deixar-me vèncer per la por.
O no.
Jo puc mirar la meva por.
I quan la mir descobrir-la més petita.
I resulta que tothom sabia on estava amagat i ningú l'havia vengut a empresonar.
A en Tomeu.
O a jo.
Gràcies Antoni Rosselló per vèncer la por i dirigir una obra com aquesta.
Gràcies Salvador Miralles, Joana Sureda i Sebastià Adrover
per vèncer la por i interpretar-la tan i tan bé.
Gràcies Antoni Mus per vèncer la por i haver-la escrita.
