Acabar el curs fent un sopar és molt habitual.
Acabar-lo a un olivar de Sóller, pot ser no ho és tant.
Acabar el curs amb una roda de paraula,
i trobar-te amb paraules compartides que surten de l'ànima, tampoc és habitual.
Acabar-lo cantant una versió molt particular del cómo yo te amo de na Rocío Jurado,
i que aquesta versió connecti amb la força del meu jo, tampoc.
Acabar el curs i anar-te'n a casa amb un pot de purpurina fet per a l'ocasió,
un dibuix que havia esperat vint anys a sortir del calaix,
un oli fet amb molta passió,
i un pot de sals de descàrrega i protecció personalitzat, tampoc.
Que aquests regals siguin la mostra de tot allò que no es veu i que també me'n duc, no és gaire habitual.
Acabar així un postgrau,
que aquest postgrau es digui Autoconeixement, Emocions i Diàleg al Segle XXI,
i que el títol sigui més que real, pot ser no és tan habitual.
Sort tenc de gaudir de coses poc habituals.
Gràcies Raül, Cristina, Mireia, Maria Antònia, Juanjo, Llucia, Julià, Maria, Teresa, Aida, Maria Àngels, Rebeca, Lluna, Xavi, Antònia, Vero, Pilar, Pep, Susana, Sandra, Míriam, Xisca, Joana, Margalides i Antònies.